Putellas ha passat a ser una jugadora de referència a l'Espanyol i a la selecció espanyola sub-17. Jove i senzilla, l'esperit humil que representa l'ha portat a guanyar el premi internacional de la Nit de l'Esport.

La vida somriu a Alèxia Putellas (Mollet, 1994), que en poc temps ha passat de ser una jugadora més del Barça, a ser una referència a l'Espanyol i la selecció espanyola sub-17. Jove i senzilla, l'esperit humil i sacrificat que representa li ha portat a guanyar el premi internacional de la Nit de l'Esport.

Com valores el guardó?
És un premi molt emocionant per mi. He crescut a Mollet i tinc la meva vida aquí. És un orgull molt gran ser reconeguda com a millor esportista internacional per la meva ciutat.

És la primera vegada que reps un premi d'aquestes característiques?
L'any passat ja em van fer una menció especial en la Nit de l'Esport, però aquest és el primer que sóc premiada.

Com vas començar a jugar a futbol?
Vaig començar a jugar a l'Escola Anselm Clavé de ben petita. Posteriorment, vaig realitzar uns quants entrenaments amb la Molletense. M'agradava molt i vaig decidir marxar al Sabadell, que tenia equip femení. Després al Barça i ara a l'Espanyol.

Quin record guardes del Mundial?
Va ser una experiència molt important en la meva carrera futbolística. Quan vaig començar a jugar mai m'hagués imaginat arribar tan lluny. Van ser unes setmanes inoblidables. Tan de bo pugui tornar a jugar algun dia un altre Mundial.

Us esperàveu acabar terceres?
No. Veníem de guanyar un Europeu i no ens volíem posar pressió. El nostre objectiu només era passar la ronda classificatòria. Un cop a quarts, l'equip volia gaudir del moment. Però ens van sortir les coses bé i vam aconseguir arribar a les semis. Per nosaltres el bronze ja és un premi.

Quines van ser les claus de l'èxit?
Sobretot l'ambient del vestuari i la sensació de grup que hi havia entre totes. Érem un equip dins i fora del camp i això es notava. Sens dubte, el nostre punt fort era el col•lectiu.

Què se't passa pel cap quan marques al Japó?
Penses en tots els moments que has lluitat per poder estar allà. En tots els sacrificis que has fet tu i els que t'envolten per arribar a jugar un partit com aquell.

Com vas viure l'experiència d'estar tants dies lluny de casa?
Al començament és difícil. Pensa que estàs entrenant dues setmanes a Madrid i després marxes un mes a Trinitat i Tobago. Però el cos tècnic i les jugadores et recolzen i estan molt per tu. La clau és no atabalar-se.

Com vas reaccionar quan et van dir que estaves convocada?
Me'n recordo que vaig anar corrents a donar-li la notícia al meu pare. Es va posar molt content. Estava nerviosa i impacient per començar a jugar. Tenia moltes ganes de disputar un Mundial.

Què et va sorprendre de Trinitat i Tobago?
La manera que tenen de viure el futbol. Allà ens tractaven com a estrelles. Els policies havien d'obrir pas a l'autocar perquè la gent envaïa la carretera. Els aficionats es volien fer fotos amb nosaltres. Ens demanaven autògrafs. Et feien sentir important. Em vaig sentir com una estrella, i no deixo de ser una noia de setze anys.

Estàs satisfeta amb el teu paper a l'Espanyol?
Últimament estic jugant bastants partits de titular i estic força contenta. Però quan vaig decidir venir a l'Espanyol tenia molt clar on venia. Sabia que si no treballava dur no tindria minuts. Ara l'entrenador confia en mi, però he de continuar treballant per no perdre la continuïtat.

 
Quins són els teus objectius per aquesta temporada?
A nivell col•lectiu, guanyar la Lliga i la Copa de la Reina. Sobretot volem aconseguir la Lliga perquè és l'única via per jugar la Champions. Crec que tenim el millor equip del campionat i seria una decepció no acabar primeres. Personalment, demano que em respectin les lesions per poder continuar gaudint del futbol.

Què li diries als aficionats perquè seguissin el futbol femení?
La gent sovint desprestigia el futbol femení sense ni tan sols veure un partit. Estic convençuda de que s'emportarien una grata sorpresa si ens viessin jugar.

Costa molt compaginar els estudis amb el futbol?
Sí que costa. Perds moltes hores d'estudi. Moltes vegades no pots anar als exàmens perquè estàs de viatge. Però fins ara m'ha anat força bé i ja estic a Primer de Batxillerat. He de donar les gràcies a la meva família i amics perquè sempre m'han recolzat i han estat al meu costat. Tinc clar que sense ells mai hagués pogut dedicar-me al futbol.