L’aplicació de les noves tecnologies a les biblioteques provoca un excés d’informació que genera desordre i soroll a la xarxa. És necessari tenir una opinió crítica per discriminar el que és interessant del que no ho és. Però si a més a més  es vol verificar si la informació és de qualitat i contrastada per bons professionals o entesos de cada matèria, llavors la qüestió es complica. Les biblioteques com a fons del saber universal, estan canviant acceleradament: han passat de ser contenidors opacs del coneixement a una autèntica xarxa de transvasament i coneixement del segle XXI.

No hi ha debat al voltant del valor del coneixement impartit presencialment  o on line, però si al voltant de com es presenta la informació, com es facilita el seu accés, com s’indexa, qui i com es genera la metodologia en cada matèria en definitiva, on s’ha de posar la barrera de l’accés il•limitat. La participació de diversos usuaris posarà a les biblioteques en una filosofia de canvi ràpid de les estructures d’organització flexibles de les noves eines de la xarxa.

En un món ideal, podem somiar que les pròximes generacions aconsegueixen digitalitzar tot el saber acumulat i que la totalitat de la informació es propagui per la xarxa, Però qui s’encarregarà de fer una acurada selecció? En un context com l’actual, la riquesa no està en les aplicacions, sinó en les dades. Qui posseeix les signes de les dades, pot imposar polítiques permissibles i no permissibles de dades que hi estan contingudes. En conclusió, els diferents gestors de la informació de les biblioteques  segueixen essent la referència obligada per poder posar ordre al soroll i a l’excel•lència de la xarxa